Una vegada més em llevo abans de les 06:00h. Els que som de matinar no ho podem evitar. Ahir varem anar a dormir tard a Les Vinyes. Per nosaltres, anar a dormir tard un dilluns de desembre és ficar-se al llit més enllà de les 23:30h. Vam anar a dormir tard després de gairebé dues hores de xerrada dels quatre adults que vivim aquí.

Entre el New Age i el “¡Sálvese quien pueda!”, la banda ampla de mètodes per sobreviure a la vivència i la convivència és tant diversa com us pogueu imaginar. Entre allò “normal” i allò “utòpic” tots els comportaments són possibles, però no tots vàlids. S’ha de trobar la manera de lidiar amb els límits de cadascuna de les persones que ens envolta.

Per què dic tot això? Els adults que vivim a Les Vinyes no som els típics amics que ens coneixem desde petits i que sempre, tota la vida, hem estat perseguint un somni comú. No. Seria molt bonic però no és així. Cada parella té la seva pròpia història d’amor i tots tenim la nostra història de vida individual. Tanmateix, el passat és el passat, i ara som aquí. I des d’aquí, a on m’agrada sovint retornar és a l’arrel de la relació entre nosaltres quatre. Per gràcia o per desgràcia, tots varem anar a parar a un indret on un grup de gent ens reuniem per compartir la nostra situació personal. I allà vam començar a fer “rodes emocionals”.

Fem una “roda emocional” cada vespre en que la feina, el cansament i la conciliació de totes les nostres tasques ens ho permeten. L’activitat consisteix en que cada un dels quatre membres explica als altres tres com se sent, ara i aquí. Primer hi ha un torn de paraula per a cadascú, sense interrupcions, i després, si es vol, es replica o es contesta. Dins d’aquest “com se sent ARA i AQUÍ” hi poden entrar tots i cadascun dels conflictes i preocupacions, petits i grans, que durant el dia ens han anat asssetjant. Des de “-m’ha sabut greu que t’acabessis el suc de pinya i no avisessis” fins a “m’he cansat de ser un doctor en física quàntica i em vull dedicar a fer de recepcionista en un hostal de guiris joves al bell mig de Gràcia”, passant per “no m’ha agradat com has esbroncat els nens aquesta tarda” i per “crec que necessito més temps per esbargir-me”. Tot. Tot el que ens passa i ens deixa de passar pel cap, pel cos i pel cor pot ser posat en comú si un ho desitja. I tant important com compartir la pròpia situació és aprendre a escoltar les paraules dels altres amb una escolta activa i neta de prejudicis. És molt fàcil llençar el dard del judici de seguida que algú es despulla davant teu.

Que consti que les “rodes emocionals” a dia d’avui només les practiquem els adults, que no s’espanti ningú: els nens els deixem jugar i dormir, com tothom.

Potser es podria pensar que això és el que fa tothom. I sí, sens dubte tota relació entre dues o més persones consta d’un intercanvi de cops i carícies més o menys sincer. Però el cas és que a vegades oblidem tantes i tantes coses en aquest intercanvi. Hi ha tants “peròs” i tants “perquès” que es queden pel camí, que sovint arriba un dia en que et mires la persona que tens al costat i penses “i tu qui ets?”.

Les quatre persones adultes que vivim en aquesta casa hem signat una hipoteca a parts iguals (un altre dia parlarem d’això), estem engegant un espai de vida i de treball en comú, els nostre fills mengen i juguen junts pràcticament cada dia de la seva vida. Si no ens marquem una rutina de convivència i de posada en comú de preocupacions, problemes i solucions, és molt difícils sentir-se a prop els uns dels altres.
la vida ens ha ensenyat a que cadascú ha de fer la lluita pel seu compte. Nosaltres no hi estem d’acord. Si ens mou un mateix desig, perquè cadascú l’ha de perseguir sol i en contra dels altres?

A dia d’avui, les anomenades “rodes emocionals” són el pla estratègic de la nostra convivència. I ens funciona.